El depredador de l'Àrtic

L’ós polar (Ursurs maritimus en llatí i nanook en inuit) es troba competint per el primer lloc en ser el carnívor terrestre més gran de tota la Terra junt amb el seu cosí l’ós Kodiak. La seva alimentació es basa en foques, morses, petites balenes i algun peix de tant en tant.

Es tracta d’un enorme mamífer que es troba entre els 2 i 2’6 metres de llargada i pesa entre 350 i 680 kg (durant l’hivern perden molta massa corporal a causa de la hibernació que duen a terme durant els foscos mesos de fred).

Aquests óssos tenen uns sentits de l’olfacte i l’oïda extraordinaris, molt més fins que els de qualsevol gos. Milers d’anys d’evolució han anat aguditzant els sentits i les característiques d’aquest fascinant animal per a adaptar – lo a les condicions tan particulars de l’Àrtic, la regió més hostil del nostre planeta.

Les dues condicions més importants per a un caçador a l’Àrtic (i l’ós polar és el caçador àrtic per excel·lència) són: estar protegit del fred i un camuflatge per a passar desapercebut. Si ens fixem en la coloració de l’ós aquestes dues condicions indispensables semblen contradictòries: per a passar desapercebut a l’Àrtic, el pelatge ha de ser blanc, però és sabut que el color que absorbeix millor la radiació solar i, per tant, ajuda a retenir més calor a dins del cos és el negre. Com soluciona aquesta contradicció l’ós? Resulta que, al contrari del que hom s’esperaria, sota la mata de pèl (que proporciona un bon aïllament tèrmic), la pell de l’ós és de color negre!!

Però, és clar, si el pèl que recobreix la seva pell és blanc, aquest inutilitza la capacitat de la pell negra d’aconseguir captar radiació solar!! El que succeeix és que el pèl de l’ós no és blanc!! És transparent!! La radiació solar travessa el seu pelatge i queda absorbida per el color negre; l’aparença blanca de l’ós polar es deu al fenomen òptic que pateix la llum quan travessa i es reflexa en el conjunt de cànules transparents que conformen el pelatge del gran depredador polar.

L’ós polar no té cap depredador en el seu hàbitat natural. Això fa que sigui un animal terriblement curiós capaç de nedar molts quilòmetres per a trobar menjar.

Sorprenentment, tot i arribar a pesar més de mitja tona, és capaç de caminar sobre les plaques de gel que es trencarien sota el pes d’un home adult. Això es deu a la constitució de les seves potes. A més, és un excel·lent nedador, capaç de caçar foques enmig d’una tempesta o fugir bussejant dels caçadors inuit.  

Un parell de curiositats més d’aquest animal són la seva doble parpella (que protegeix els seus ulls de la sal de l’aigua, el gel i la radiació solar durant els mesos de lluentor total) i que, segons diuen els inuit, és un animal esquerrà! Utilitza la urpa esquerra per a donar cops letals a les seves presses!

El caçador social

“En la agreste infancia de la meseta burgalesa pedía a mis buenas niñeras del páramo que me contaran una historia de lobos, y con estas historias me dormía, arrullado por la seguridad de la casa, dulce y confortable.”

“La Catedral de León o las Pirámides de Egipto las podemos destruir cuando queramos, todo es cuestión de dinamita y reconstruirlas cuestión de tiempo; pero cuando desaparece una sola especie animal, la hemos perdido para siempre, porque crear sólo Dios puede hacerlo.”

Félix Rodríguez de la Fuente

El Canis lupus signatus, comunament conegut com llop ibèric, és una subespècie del llop (Canis lupus) endèmica de la Península Ibèrica. Es tracta del gran matador del bosc mediterrani, el caçador social.

L’any 1907 el naturalista Ángel Cabrera va descriure i catalogar aquesta espècie, anomenada signatus per les senyes de les seves potes i cua.

Les característiques principals que diferencien el pelatge del llop ibèric del de la resta de llops europeus són les següents:

• Taques blanques als morros anomenades “bigoteras”.
• Línies verticals negres i molt fosques (senyes) que recorren el front de les seves potes davanteres.
• Taca fosca (senya) al llarg de la cua.
• Taca fosca sobre el llom, anomenada “sella”.

Aquestes marques característiques li han valgut a la subespècie el nom de signatus, que significa “senyat” en llatí, és a dir, amb senyals o marques.

De entre tots els 4 grups de pelatge en que s’agrupen les 32 espècies de llop existents, Cabrera va catalogar al llop ibèric dins de la categoria de llops bruns.

En efecte, el pelatge del signatus està dominat per els tons marrons, tot i que hi ha exemplars de pelatge més fosc i d’altres de pelatge més vermellós, distribuïts especialment per la zona del riu Duero. Els joves tenen tons grisos, especialment durant l’hivern, mentre que cap a la primavera i a l’estiu el seu pelatge es torna vermellós. La raó? El camuflatge. Apart de la muda del pelatge gris per a poder sobreviure al calor de l’estiu peninsular.

La mida del llop ibèric oscil·la, depenent de la edat i del sexe de l’individu, entre 140 – 100 centímetres de longitud i els 90 – 70 cm d’altura.

El llop ibèric, com la resta dels membres de la seva família, és un caçador social, això vol dir que caça en grup. S’agrupen en famílies amb una  jerarquia estricta que manté ferma a una societat de caçadors en greu perill d’extinció.

La jerarquia s’estableix amb una sèrie de demostracions de força, no violentes, en que s’ensenyen els canins i el llop dominant presenta la cua erecte, mentre que el dominat la amaga entre les cames.

El romanç del llop ibèric és un dels més llargs entre les espècies d’animals de la Península Ibèrica i dels grans mamífers europeus: dura dos mesos.

Durant aquesta temporada, mascle i femella, s’entreguen a interminables jocs nupcials.

La jove parella de llops és molt pudorosa, s’oculta de la resta dels membres de la manada en els llocs més amagats del bosc.

Les carícies entre les parelles de llops enamorats són interminables i els jocs, sovint força violents, resulten tenir una tendresa extraordinària i inusual en aquest animal.

Durant aquesta època la lloba emet olors capaços d’atraure a mascles des de kilòmetres de distància, amb la qual cosa el llop ha d’estar sempre atent a que no apareguin intrusos en el territori nupcial. És la lloba qui porta la veu cantant en la relació, i va portant al seu mascle cap als territoris del bosc que ella considera més adequats. I el mascle respon amb molta delicadesa.

Durant dies i dies recorreran el seu territori, caçaran junts, aniran als abeuradors més secrets, mantenint unes relacions purament platòniques, fins a la última setmana del nuviatge. Dos mesos més tard arribaran al món els joves i foscos llobatons.

La lloba buscarà un lloc segur per a portar al món als seus fills: la llobera. Probablement una cova perduda per el bosc mediterrani, tot i que hi ha exemplars que prefereixen cavar elles mateixes la cambra on viuran llobatons, lloba i llop: el Clan Familiar.

Ella defensarà fins a la mort als seus cadells i si un dels joves futurs caçadors mor, s’encarregarà d’enterrar – lo, amb gran delicadesa, per a que cap mustèlid o rapinyaire es mengi al seu fill perdut.

El llop ibèric s’alimenta principalment d’ungulats: cérvols, senglars, etc. De fet la presència del llop ibèric en un bosc o en la muntanya de la Península és un bioindicador de la salut d’aquest territori.

Actualment el llop ibèric es troba en greu risc d’extinció amb una població d’uns 2.500 exemplars catalogats, la majoria dels quals es troben per Galícia i Astúries, tot i que al Parc Natural de la Serra del Cadí – Moixero i a Castellterçol, Catalunya, el llop ibèric sembla haver – se reintroduït a partir de corredors naturals.

La caça descontrolada, especialment durant el franquisme, dels grans depredadors ibèrics (linx, llop i àguila reial), junt amb les llegendes sobre el llop, ha malmès l’ecosistema peninsular.

La manca d’exemplars de llop ibèric ha fet que la població de senglars s’hagi incrementat fins a nivells alarmants. El senglar a començat a resultar problemàtic per al sotabosc i per als agricultors, ja que destrueix els horts. Reintroduïr i protegir al llop ibèric és essencial per a restablir l’equilibri ibèric.

Per saber – ne més:

• Signatus, grup d’estudi i defensa del llop ibèric:                                        http://signatus.org/pagina.php?n=home
• Lobo Marley, ciutadans per la conservació del llop ibèric i el món rural: http://www.lobomarley.org/  http://marleylobo.blogspot.com.es/
• Capítol de El Hombre y la Tierra: EL LOBO: http://www.youtube.com/watch?v=r-tbzLUuMkU
• Capítol de El Hombre y la Tierra: EL CLAN FAMILIAR: http://www.youtube.com/watch?v=qdnYaxBjU8Q
• Capítol de El Hombre y la Tierra: EL HOMBRE Y EL LOBO: http://www.youtube.com/watch?v=tQiKmwc_LVs
• Capítol de El Hombre y la Tierra: EL CAZADOR SOCIAL: http://www.youtube.com/watch?v=Sg2SoVxEUDA
• Félix Rodríguez de la Fuente parlant sobre el llop ibèric com a animal social: http://www.youtube.com/watch?v=UUebUD4pzUw

El Lamarckisme: primeres idees evolucionistes

Al segle XVIII van sorgir els primers defensors de la capacitat dels organismes per canviar mitjançant processos naturals (com ara el comte de Buffon o Erasmus Darwin, avi del famós Charles Darwin), però no va ser fins al segle XIX que es va proposar la primera teoria àmplia de l’evolució, en contraposició al creacionisme, al fixisme i al catastrofisme. Aquesta va ser desenvolupada pel cavaller de Lamarck: Jean – Baptiste de Monet, que va exposar – la com una teoria sobre l’evolució dels éssers vius basada en l’herència dels caràcters adquirits.

Segons la teoria lamarckiana (o transformista), els organismes canvien necessàriament al llarg del temps en un procés que passa de manera contínua i gradual de formes més simples a altres de més complexes.

Els canvis ambientals provoquen que les especies modifiquin els hàbits, així com que facin servir o no determinats òrgans, els quals s’enforteixen o es debiliten, i fins i tot poden arribar a desaparèixer. Aquestes modificacions són transmeses d’una generació a una altra, i finalment tota la població canvia: l’espècie s’ha transformat.

L’exemple més clar per a il·lustrar aquesta teoria, utilitzat per el propi Lamarck, és el de la girafa: empès per la necessitat, un ancestre de coll curt de la girafa estira el coll per arribar a les fulles més altes de l’arbre i el continua estirant i estirant de manera que cada vegada el coll es fa més llarg. Aquest allargament del coll es va transmetent de generació en generació fins que la espècie es transforma totalment.

Paral·lelament als treballs de Lamarck, tenim els de l’escocès James Hutton, que va posar les bases de la geologia moderna,i va defensar l’uniformisme de les lleis geològiques: els agents del canvi geològic, per regla general, són agents que indueixen canvis lents, progressius, imperceptibles a escala humana.

Aquesta idea va ajudar a reforçar la teoria evolucionista de Lamarck.

Per saber – ne més:

• Biografia de Jean – Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/lamarck.htm

Caçant mosques sense moure's

“L’amor per totes les criatures vivents és el més noble atribut de l’home.”

Charles Darwin, autor de "L'Origen de les espècies"

La Venus atrapamosques (Dionaea muscipula) és una planta carnívora de la família de les Droseraceae, originaria de les costes de Carolina del Sud, que atrapa preses vives, principalment insectes i aràcnids. 

La manera que té de “caçar” és un impressionant giny biològic: una fulla dividida en dos lòbuls vermellosos (degut a la presencia d’antocianina) plens de mucílag (una substància vegetal viscosa semblant a l’alcohol) que contenen tres pèls sensitius cadascun; quan un insecte toca un dels pèls s’activa un mecanisme contrarellotge: si en 20 segons l’insecte toca un dels altres 5 pèls s’activa el mecanisme de captura i els dos lòbuls s’acosten un a l’altra fins a tancar la trampa.

Aquesta condició de doble contacte és un mecanisme natural d’estalvi d’energia en cas de que l’objecte capturat fos pols o algun objecte sense cap valor nutritiu.

Les plantes carnívores de la família de les Droseraceae han evolucionat per a ser caçadors a causa d’una necessitat evolutiva: completar una pobre nutrició en minerals.

En general, les plantes es caracteritzen per ser capaces de generar el seu propi aliment a partir del mecanisme de la fotosíntesi, agafant energia solar i absorbint aigua i substàncies minerals del sòl.

En el cas de les Droseraceae el sòl del seu habitat natural és molt pobre ja que es tracta d’un medi àcid (amb un pH de 5 o 6).

La adaptació evolutiva es troba completament definida: la manca de nutrients al subsòl la va empenyer a desenvolupar un nou mecanisme d’alimentació.

Per saber – ne més:

• Vídeo: http://video.tudiscovery.com/services/player/bcpid8630981001?bctid=72555020001

• Sobre el cultiu de la Venus Atrapamosques: http://www.plantascarnivorasmospitensis.com/dionaea.htm

El vuitè passatger: Aliens al jardí de casa.

L’alienígena de la saga de pel·lícules d’ALIEN està inspirat en un animal que té molt poc d’extraterrestre, de fet, es tracta d’un animal que podem trobar – nos al jardí de casa. 

Es tracta de l’anomenada vespa de les aranyes, un insecte de la subfamília dels pompílids

(Pompiliade), pertanyent a la superfamília de les Vespoidea, és a dir, la família de les vespes.

La vespa de les aranyes es caracteritza per ser un animal solitari que construeix els seus nius amb fang en els llocs més diversos i inimaginables, fins i tot a l’interior de les cases.

Un cop té el seu niu semiacabat, surt a la caça d’una aranya a la qual paralitza amb el verí del seu fibló. Un cop a paralitzat a la víctima, se la enduu fins al niu i pon un ou a dins de la aranya. Durant les següents hores i dies es dedicarà a capturar altres aranyes i col·locar – les al mateix niu, ara bé, en aquestes aranyes no hi pondrà cap ou, ja que es tracta d’aliment “complementari” per a la larva que naixerà a l’interior de la primera aranya.

Tan bon punt li sembli que el “rebost” per a la primera larva està llest, repetirà el mateix procediment diverses vegades fins que hagi acabat la època de reproducció de la vespa i les larves comencin a transformar – se en pupes.

Les larves creixen a una velocitat sorprenent i devoren a les aranyes del niu en un interval molt curt de temps, fet que provoca que la vespa mare hagi de caçar tantes aranyes per larva.

El comportament reproductiu d’aquesta vespa recorda al de la vespa parasitària glyptapanteles originaria d’Amèrica del Nord, la qual col·loca les seves larves a l’interior d’erugues de diverses espècies.

Se’ns dubte, el comportament reproductiu d’ambdues espècies va inspirar a la criatura alienígena parasitària de la saga d’ALIEN.

Per saber – ne més:

·         Sobre les vespes parasitàries americanes: http://www.cienciapopular.com/n/Biologia_y_Fosiles/Avispas_Parasitarias/Avispas_Parasitarias.php


·         Sobre el niu de la vespa de les aranyes: http://mundoinsectos.blogspot.com.es/2010/07/disecando-el-nido.html


·         Sobre la saga ALIEN: http://www.filmaffinity.com/es/film708792.html

La Malaltia del Diable

El Diable (o Dimoni) de Tasmània és un marsupial que només es troba a la illa de Tasmània, d’aquí el seu nom.

Es tracta d’un animaló semblant a un gos de color negre que desprèn un olor molt característic i, sobretot, molt desagradable a causa de l’estrés. És conegut per la seva gran agressivitat entre els membres de la seva pròpia espècie (d’aquí la part de Diable del seu nom). Fins i tot, mascle i femella, s’arriben a mossegar ferotgement durant la còpula! Tot i que els experts consideren que aquesta conducta durant la còpula és una mostra d’amor, les mossegades que es fan i les ferides que es causen no poden ser classificades com a lleus...

Des de la colonització d’Austràlia fins a 1941 es va caçar a aquest animal perquè es considerava perillós per a la ramaderia a les illes. Aquest fet va reduir dràsticament la població a la illa i va portar a catalogar la espècie com a “en perill d’extinció”.

Tot i que està prohibit caçar – lo, des de 1996 la espècie s’ha tornat a veure amenaçada per un fet, aquest cop, de caire biològic que ha reduït la població entre un 20% i un 50% d’exemplars en llibertat. L’amenaça és un tipus de càncer que només afecta a aquesta espècie i que presenta un índex del 100% de mortalitat en tots els individus infectats.

Es tracta d’un tipus de càncer parasitari i contagiós que comença a aparèixer en forma de ferides al voltant de la boca de l’animal, i comença a desenvolupar tumors per la cara de l’animal que poden arribar a propagar – se per tot el cos. La majoria dels cops, els tumors facials dificulten l’alimentació de l’animal, fins a impossibilitar – lo del tot per a alimentar – se i acaba morint – se de gana.

La propagació d’aquesta malaltia es deu al fet esmentat anteriorment de que els diables solen mossegar – se uns als altres. Quan ho fan, algunes de les cèl·lules del tumor de l’animal malalt, que es troben al voltant de la boca, es desprenen penetren a les ferides de l’animal agredit i llavors es dóna el contagi.

Les primeres investigacions sobre aquesta malaltia (també coneguda com la Maledicció del Diable) semblaven apuntar que l’origen de la malaltia era un virus, però recents investigacions  de les Universitats de Sydney i de Griffith i del Consell Australià d’Investigació de la Universitat de Tasmània han demostrat que la malaltia i la transmissió d’aquesta es deuen a la baixa diversitat genètica del Diable. El fet de tractar – se de una espècie que només es troba a la illa de Tasmània l’ha transformat en una espècie molt vulnerable a agents infecciosos externs. A més, les cèl·lules canceroses contenen anticossos propis del Diable i, per tant, els anticossos de l’animal infectat no són capaços de reconèixer com a perilloses les cèl·lules tumorals i són del tot incapaços de reaccionar i enfrontar – se a aquestes.

La investigació duta a terme a Austràlia ha permès seqüènciar els gens de les cèl·lules canceroses i han pogut descobrir quins són els encarregats de la transmissió del càncer. Aquesta important recerca podria minimitzar el mal produït per aquesta malaltia.

Recents equips mèdics i de conservació ambiental han iniciat campanyes per a salvar a aquesta espècie, tresor de la biodiversitat terrestre i, per a intentar evitar l’aparició de la possibilitat d’un càncer contagiós en la espècie humana.

Per saber – ne més:

Revista Investigación y Ciencia nº419. Article “El cáncer del diablo” de Menna E. Jones i Hamish McCallum