Pluges d'estels

Segur que durant les nits d’estiu no heu pogut evitar aixecar la vista al cel i us heu meravellat amb una Lluna plena impressionant o amb l’increïble espectacle de més estrelles molt brillants que durant la resta de l’any sobre la bòveda celest. Ara bé, se’ns dubte l’espectacle celestial més impressionant de totes les nits d’estiu (deixant de banda els castells de focs artificials de les festes majors d’arreu de Catalunya) són les pluges d’estels. Ara bé, què són?

La resposta la trobem en els cometes, visitants de les fronteres del nostre Sistema Solar i més enllà.

Els cometes són petits aglomerats de gel de diversa composició (aigua, monòxid de carboni, diòxid de carboni, metanol, etc.) barrejats amb pols de metalls i silicats, amb una grandària d’unes desenes de quilòmetres.

Els cometes es mouen en òrbites molt excèntriques al voltant del Sol, amb períodes (un període és el temps en que el cometa torna a passar per el mateix punt de la seva òrbita) que poden anar des d’uns quants anys fins a uns milers d’anys. Alguns presenten òrbites hiperbòliques i, per tant, només passen una vegada per el periheli.

Els gels del nucli del cometa (mesclats amb impureses com el metà i l’amoníac) quan són a gran distància del Sol es troben inerts. Sotmesos a les baixes temperatures del Sistema Solar exterior, els gels es mantenen sense transformació. Ara bé, en aproximar – se al Sol, els gels comencen a vaporitzar – se, arrossegant partícules de pols amb els gasos resultants. Es forma, aleshores, una dèbil atmosfera al voltant del nucli del cometa que rep el nom de cua, cabellera o coma segons el lloc de Catalunya on ens trobem.

A causa de la seva petita massa, el nucli és incapaç de retenir aquesta atmosfera que es dispersa en l’espai interplanetari.

L’acció del Sol sobre aquesta atmosfera acaba determinant la formació de dues cues: la cua de pols i la cua iònica.

La cua de pols és formada per grans de pols arrossegats per la sublimació dels gels que són accelerats pels impactes amb els fotons de la radiació solar. Presenta un color groguenc, causat pel reflex de la llum solar sobre aquests grans. L’acció del Sol fa que l’aspecte d’aquesta cua sigui molt corbat.

La cua iònica és formada per ions que procedeixen de la dissociació de les molècules de l’atmosfera cometària, causada per la radiació ultraviolada solar. En ser partícules carregades, són arrossegades pel camp magnètic solar, que condueix el vent solar, en direcció oposada al Sol.

Totes aquestes partícules es van quedant enrere, flotant per l’espai interplanetari de l’interior del Sistema Solar. En alguns casos aquestes partícules es queden per una zona que forma part de la òrbita de la Terra al voltant del Sol. És en el moment en el que la Terra passa per aquesta zona que les partícules de pols interaccionen amb la atmosfera del nostre planeta i podem gaudir de l’espectacle de la pluja d’estels; visible tot l’any, però d’un especial atractiu les nits d’estiu.

Classificació de les Galàxies

Des de 1845 fins als primers anys de la dècada dels anys vint del segle XX hi havia una important disputa entre els astrònoms: les nebuloses són objectes que pertanyen a la nostra Galàxia o es tracta d’altres “Universos Illa” o galàxies?

L’any 1924, l’astrònom americà Edwin Hubble tancà aquesta disputa en mesurar la distància a la nebulosa M31, que avui dia coneixem amb el nom de galàxia M31 o galàxia d’Andromeda.

Dos anys més tard, el 1926, Hubble proposà una classificació de les galàxies en funció de la seva morfologia, en tres tipus diferents: el·líptiques, espirals i irregulars.

Galàxies el·líptiques

Les galàxies el·líptiques tenen forma esferoïdal o d’el·lipsoide. La distribució de la llum que emeten és força uniforme. Es classifiquen amb la notació E_n depenent de la excentricitat que presentin. Així doncs tenim galàxies: E₀, E₃ i E₇.

Les estrelles pertanyents a aquest tipus de galàxies segueixen trajectòries aleatòries.

Galàxies espirals

Les galàxies espirals són formades per una prominència central anomenada bulb i un disc aplanat d’estrelles, gas i pols, que presenta unes línies espirals arquejades anomenades braços espirals. En alguns casos es presenta disc, però no braços, és el cas de les galàxies lenticulars, també anomenades galàxies espirals S₀.

La resta de galàxies espirals es presenten en dos tipus diferents:

• Espirals normals: les classifiquem com a Sa, Sb i Sc.
• Espirals barrades: presenten una barra sobre el disc que travessa el bulb de la qual neixen els braços espirals. Es classifiquen segons el criteri: SBa, SBb i SBc.

Galàxies irregulars

Les galàxies irregulars no presenten cap tipus de forma espiral ni simetria.

Queden dividies en dos subgrups:

• Irr I: estan constituïdes, fonamentalment, per una mescla d’hidrogen ionitzat i electrons.
• Irr II: tenen major quantitat de pols que les Irr I i tenen formes irregulars a causa de col·lisions amb altres galàxies.

Apart d’aquesta classificació introduïda per Edwin Hubble, avui en dia es coneixen altres objectes celestes que anomenem galàxies actives o galàxies de nucli actiu (AGN, sigles en anglès). Aquests objectes es van descobrir a la dècada dels anys seixanta del segle XX i s’observen, majoritàriament, en longitud d’ona de ràdio, tot i que també emeten un xic en el visible. Són, depenent de la orientació amb la qual els observem, els quàsars i els blàzars. Que no són més que el mateix tipus d’objecte observat de formes diferents.

El Vostok 1

“Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm”.

Yuri Gagarin, cosmonauta rus.

El Vostok 1 va ser el primer coet espacial del Programa Vostok (programa espacial tripulat soviètic) i la primera missió espacial tripulada del programa espacial soviètic. Amb el vol d’aquest coet, el cosmonauta Yuri Gagarin va ser el primer ésser humà en sortir a l’espai exterior.

L’enlairament d’aquesta nau fou el 12 d’Abril de 1961 des del Cosmòdrom de Baikonur.

El sistema propulsor del coet (com el de tots els coets) contava d’un motor en el qual s’allotjaven els tancs de carburant líquid, que en aquest cas eren de querosè i oxigen líquid. En els laterals de la part inferior del coet es trobaven els propulsors de carburant sòlid, utilitzats en la primera fase d’enlairament del coet. Un cop consumit el carburant, els propulsors, es desenganxaven del cos del coet i, al entrar en contacte amb les capes més altes de l’atmosfera terrestre, s’incendiaven.

A la segona i tercera fases del coet succeïa exactament el mateix, un cop la nau ja havia entrat en orbita i la càpsula tripulada ja havia arribat a la velocitat necessària i a l’altura desitjada (315 km).

El vol va ser totalment automàtic, ja que el panel de control estava bloquejat (per polítiques internes de la URSS), tot i que Gagarin disposava d’un sobre tancat amb el codi numèric per activar el panel de control en cas de necessitat extrema.

A dins de la càpsula del Vostok 1, el cosmonauta Yuri Gagarin va completar una orbita terrestre. Les paraules de Gagarin des de l’espai van ser: “Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm” i, també, la famosa frase: “La Terra és blava!” que t’han d’impacte ecològic ha aportat. Desprès, la càpsula, va entrar a l’atmosfera terrestre i va aterrar per mitjà d’un paracaigudes.

Així va ser com l’ésser humà va sortir a l’espai.

Per saber – ne més:

• Llibre: La Aventura Espacial, un libro despplegable. Autor: Anton Radevsky. Editorial: Könemann.
• Sèrie documental La Carrera Espacial (Space Race) de la BBC.