L'ull com a instrument òptic

Sense cap mena de dubte, l’aparell òptic més important per a nosaltres és l’ull.

La llum entra a l’ull per una obertura de mida variable (la pupil·la), que és controlada per l’iris, i, per efecte de la còrnia i del cristal·lí, convergeix fins a formar una imatge a sobre de la retina.

La retina té una fina capa de fibres nervioses  i unes estructures sensibles anomenades cons i bastons, que reben la imatge i en transmeten la informació al llarg del nervi òptic fins al cervell on es processa la informació i es forma la imatge de manera mental.

La forma de la lent cristal·lina (cristal·lí) es pot modificar lleugerament mitjançant l’acció del múscul ciliar. Quan l’objecte observat s’apropa a l’ull, el múscul ciliar es tensa i fa augmentar lleugerament la curvatura del cristal·lí, de manera que la distància focal d’aquest disminueix i la imatge es torna a enfocar a la retina. Aquest procés s’anomena acomodació.

Si l’objecte es troba massa a prop de l’ull, la lent no pot enfocar la llum a la retina i la imatge queda borrosa. El punt més proper al qual podem col·locar un objecte i enfocar – lo correctament és, evidentment, el punt proper. La distància de l’ull al punt proper varia molt d’una persona a una altra i amb l’edat. Als deu anys, el punt proper està situat només a 7 cm de distància de l’ull, mentre que als seixanta anys pot allunyar – se fins als 2 metres!!! De mitjana, el punt proper de l’ull humà es pren a uns 25 cm.

A vegades l’ull pateix un excés de divergència en el seu enfocament de la llum, es tracta de la hipermetropia: la imatge es forma més enllà de la retina i no queda ben definida. Es pot corregir mitjançant una lent convergent que compensi la divergència de l’ull hipermetrop.

La miopia és el cas contrari a la hipermetropia: la imatge es forma en un punt situat davant de la retina a causa d’un excés de convergència en la lent. Podem corregir la miopia emprant una lent divergent per a compensar aquest excés de convergència.

Un altre defecte habitual de la visió humana és l’astigmatisme, que es deu al fet que la còrnia no és perfectament esfèrica, sinó que presenta diferents tipus de curvatura. Es pot corregir emprant lents cilíndriques en comptes de les habituals lents esfèriques.

Finalment, la acromatòpsia és un defecte dels cons, que fa que la persona acromatòpsica només pugui veure en blanc i negre. No s’ha de confondre amb el daltonisme, en que la persona confon els colors.

A la part exterior de l’ull hi ha:

• Les parpelles: Són com unes portes de pell que s’obren i es tanquen. Serveixen per protegir els ulls de la llum i de la pols.

• Les pestanyes: són unes files de pèls que hi ha a l’extrem de les parpelles. Eviten que entri pols o sorra als ulls.

• La cella: esta formada pels pèls situats damunt de les parpelles. Eviten que les gotes de suor o aigua caiguin als ulls.

• El lacrimal: és la bosseta que produeix les llàgrimes, les llàgrimes serveixen per rentar l’ull.

Per què quan fem exercici físic sentim calor al cos?

Breu article sobre el cos humà per a commemorar les Olimpíades 2012.

El cos humà és una vertadera màquina de transformació d’energia. Les activitats que tenen lloc en el nostre organisme es realitzen transformant l’energia química dels aliments en altres manifestacions energètiques. 

Una d’aquestes manifestacions és l’energia dinàmica que es desenvolupa en els nostres músculs.

Quan fem exercici muscular es desprèn energia en forma de calor (energia tèrmica) i si l’esforç muscular és exagerat, el despreniment de calor també ho és.

A aquest fet es deu que ens sentim acalorats desprès de realitzar una activitat física intensa (un partit de futbol, una cursa, etc).

Fent exercici físic suem, la suor compleix, entre d’altres, la funció de regular la temperatura corporal: el suor (fred) absorbeix energia tèrmica del cos (calent) en forma de calor.

La Malaltia del Diable

El Diable (o Dimoni) de Tasmània és un marsupial que només es troba a la illa de Tasmània, d’aquí el seu nom.

Es tracta d’un animaló semblant a un gos de color negre que desprèn un olor molt característic i, sobretot, molt desagradable a causa de l’estrés. És conegut per la seva gran agressivitat entre els membres de la seva pròpia espècie (d’aquí la part de Diable del seu nom). Fins i tot, mascle i femella, s’arriben a mossegar ferotgement durant la còpula! Tot i que els experts consideren que aquesta conducta durant la còpula és una mostra d’amor, les mossegades que es fan i les ferides que es causen no poden ser classificades com a lleus...

Des de la colonització d’Austràlia fins a 1941 es va caçar a aquest animal perquè es considerava perillós per a la ramaderia a les illes. Aquest fet va reduir dràsticament la població a la illa i va portar a catalogar la espècie com a “en perill d’extinció”.

Tot i que està prohibit caçar – lo, des de 1996 la espècie s’ha tornat a veure amenaçada per un fet, aquest cop, de caire biològic que ha reduït la població entre un 20% i un 50% d’exemplars en llibertat. L’amenaça és un tipus de càncer que només afecta a aquesta espècie i que presenta un índex del 100% de mortalitat en tots els individus infectats.

Es tracta d’un tipus de càncer parasitari i contagiós que comença a aparèixer en forma de ferides al voltant de la boca de l’animal, i comença a desenvolupar tumors per la cara de l’animal que poden arribar a propagar – se per tot el cos. La majoria dels cops, els tumors facials dificulten l’alimentació de l’animal, fins a impossibilitar – lo del tot per a alimentar – se i acaba morint – se de gana.

La propagació d’aquesta malaltia es deu al fet esmentat anteriorment de que els diables solen mossegar – se uns als altres. Quan ho fan, algunes de les cèl·lules del tumor de l’animal malalt, que es troben al voltant de la boca, es desprenen penetren a les ferides de l’animal agredit i llavors es dóna el contagi.

Les primeres investigacions sobre aquesta malaltia (també coneguda com la Maledicció del Diable) semblaven apuntar que l’origen de la malaltia era un virus, però recents investigacions  de les Universitats de Sydney i de Griffith i del Consell Australià d’Investigació de la Universitat de Tasmània han demostrat que la malaltia i la transmissió d’aquesta es deuen a la baixa diversitat genètica del Diable. El fet de tractar – se de una espècie que només es troba a la illa de Tasmània l’ha transformat en una espècie molt vulnerable a agents infecciosos externs. A més, les cèl·lules canceroses contenen anticossos propis del Diable i, per tant, els anticossos de l’animal infectat no són capaços de reconèixer com a perilloses les cèl·lules tumorals i són del tot incapaços de reaccionar i enfrontar – se a aquestes.

La investigació duta a terme a Austràlia ha permès seqüènciar els gens de les cèl·lules canceroses i han pogut descobrir quins són els encarregats de la transmissió del càncer. Aquesta important recerca podria minimitzar el mal produït per aquesta malaltia.

Recents equips mèdics i de conservació ambiental han iniciat campanyes per a salvar a aquesta espècie, tresor de la biodiversitat terrestre i, per a intentar evitar l’aparició de la possibilitat d’un càncer contagiós en la espècie humana.

Per saber – ne més:

Revista Investigación y Ciencia nº419. Article “El cáncer del diablo” de Menna E. Jones i Hamish McCallum