“En la agreste infancia de la meseta
burgalesa pedía a mis buenas niñeras del páramo que me contaran una historia de
lobos, y con estas historias me dormía, arrullado por la seguridad de la casa,
dulce y confortable.”
“La Catedral de León o las Pirámides de
Egipto las podemos destruir cuando queramos, todo es cuestión de dinamita y
reconstruirlas cuestión de tiempo; pero cuando desaparece una sola especie
animal, la hemos perdido para siempre, porque crear sólo Dios puede hacerlo.”
Félix Rodríguez de
la Fuente
El Canis lupus signatus,
comunament conegut com llop ibèric,
és una subespècie del llop (Canis lupus)
endèmica de la Península Ibèrica. Es tracta del gran matador del bosc
mediterrani, el caçador social.
L’any 1907 el naturalista Ángel Cabrera va descriure i catalogar aquesta
espècie, anomenada signatus per les
senyes de les seves potes i cua.
Les característiques principals que diferencien el pelatge del llop ibèric
del de la resta de llops europeus són les següents:
- Taques blanques als morros anomenades “bigoteras”.
- Línies verticals negres i molt fosques (senyes) que recorren el front de
les seves potes davanteres.
- Taca fosca (senya) al llarg de la cua.
- Taca fosca sobre el llom, anomenada “sella”.
Aquestes marques característiques li han valgut a la subespècie el nom de
signatus, que significa “senyat” en llatí, és a dir, amb senyals o marques.
De entre tots els 4 grups de pelatge en que s’agrupen les 32 espècies de
llop existents, Cabrera va catalogar al llop ibèric dins de la categoria de
llops bruns.
En efecte, el pelatge del signatus està dominat per els tons marrons, tot i
que hi ha exemplars de pelatge més fosc i d’altres de pelatge més vermellós,
distribuïts especialment per la zona del riu Duero. Els joves tenen tons
grisos, especialment durant l’hivern, mentre que cap a la primavera i a l’estiu
el seu pelatge es torna vermellós. La raó? El camuflatge. Apart de la muda del
pelatge gris per a poder sobreviure al calor de l’estiu peninsular.
La mida del llop ibèric oscil·la, depenent de la edat i del sexe de l’individu,
entre 140 – 100 centímetres de longitud i els 90 – 70 cm d’altura.
El llop ibèric, com la resta dels membres de la seva família, és un caçador
social, això vol dir que caça en grup. S’agrupen en famílies amb una jerarquia estricta que manté ferma a una
societat de caçadors en greu perill d’extinció.
La jerarquia s’estableix amb una sèrie de demostracions de força, no
violentes, en que s’ensenyen els canins i el llop dominant presenta la cua
erecte, mentre que el dominat la amaga entre les cames.
El romanç del llop ibèric és un dels més llargs entre les espècies
d’animals de la Península Ibèrica i dels grans mamífers europeus: dura dos
mesos.
Durant aquesta temporada, mascle i femella, s’entreguen a interminables
jocs nupcials.
La jove parella de llops és molt pudorosa, s’oculta de la resta dels
membres de la manada en els llocs més amagats del bosc.
Les carícies entre les parelles de llops enamorats són interminables i els
jocs, sovint força violents, resulten tenir una tendresa extraordinària i
inusual en aquest animal.
Durant aquesta època la lloba emet olors capaços d’atraure a mascles des de
kilòmetres de distància, amb la qual cosa el llop ha d’estar sempre atent a que
no apareguin intrusos en el territori nupcial. És la lloba qui porta la veu
cantant en la relació, i va portant al seu mascle cap als territoris del bosc
que ella considera més adequats. I el mascle respon amb molta delicadesa.
Durant dies i dies recorreran el seu territori, caçaran junts, aniran als
abeuradors més secrets, mantenint unes relacions purament platòniques, fins a
la última setmana del nuviatge. Dos mesos més tard arribaran al món els joves i
foscos llobatons.
La lloba buscarà un lloc segur per a portar al món als seus fills: la
llobera. Probablement una cova perduda per el bosc mediterrani, tot i que hi ha
exemplars que prefereixen cavar elles mateixes la cambra on viuran llobatons,
lloba i llop: el Clan Familiar.
Ella defensarà fins a la mort als seus cadells i si un dels joves futurs caçadors
mor, s’encarregarà d’enterrar – lo, amb gran delicadesa, per a que cap mustèlid
o rapinyaire es mengi al seu fill perdut.
El llop ibèric s’alimenta principalment d’ungulats: cérvols, senglars, etc.
De fet la presència del llop ibèric en un bosc o en la muntanya de la Península
és un bioindicador de la salut d’aquest territori.
Actualment el llop ibèric es troba en greu risc d’extinció amb una població
d’uns 2.500 exemplars catalogats, la majoria dels quals es troben per Galícia i
Astúries, tot i que al Parc Natural de la Serra del Cadí – Moixero i a
Castellterçol, Catalunya, el llop ibèric sembla haver – se reintroduït a partir
de corredors naturals.
La caça descontrolada, especialment durant el franquisme, dels grans
depredadors ibèrics (linx, llop i àguila reial), junt amb les llegendes sobre
el llop, ha malmès l’ecosistema peninsular.
La manca d’exemplars de llop ibèric ha fet que la població de senglars s’hagi
incrementat fins a nivells alarmants. El senglar a començat a resultar
problemàtic per al sotabosc i per als agricultors, ja que destrueix els horts.
Reintroduïr i protegir al llop ibèric és essencial per a restablir l’equilibri
ibèric.
Per saber – ne més:
.jpg)
.jpg)
.jpg)
