El Lamarckisme: primeres idees evolucionistes

Al segle XVIII van sorgir els primers defensors de la capacitat dels organismes per canviar mitjançant processos naturals (com ara el comte de Buffon o Erasmus Darwin, avi del famós Charles Darwin), però no va ser fins al segle XIX que es va proposar la primera teoria àmplia de l’evolució, en contraposició al creacionisme, al fixisme i al catastrofisme. Aquesta va ser desenvolupada pel cavaller de Lamarck: Jean – Baptiste de Monet, que va exposar – la com una teoria sobre l’evolució dels éssers vius basada en l’herència dels caràcters adquirits.

Segons la teoria lamarckiana (o transformista), els organismes canvien necessàriament al llarg del temps en un procés que passa de manera contínua i gradual de formes més simples a altres de més complexes.

Els canvis ambientals provoquen que les especies modifiquin els hàbits, així com que facin servir o no determinats òrgans, els quals s’enforteixen o es debiliten, i fins i tot poden arribar a desaparèixer. Aquestes modificacions són transmeses d’una generació a una altra, i finalment tota la població canvia: l’espècie s’ha transformat.

L’exemple més clar per a il·lustrar aquesta teoria, utilitzat per el propi Lamarck, és el de la girafa: empès per la necessitat, un ancestre de coll curt de la girafa estira el coll per arribar a les fulles més altes de l’arbre i el continua estirant i estirant de manera que cada vegada el coll es fa més llarg. Aquest allargament del coll es va transmetent de generació en generació fins que la espècie es transforma totalment.

Paral·lelament als treballs de Lamarck, tenim els de l’escocès James Hutton, que va posar les bases de la geologia moderna,i va defensar l’uniformisme de les lleis geològiques: els agents del canvi geològic, per regla general, són agents que indueixen canvis lents, progressius, imperceptibles a escala humana.

Aquesta idea va ajudar a reforçar la teoria evolucionista de Lamarck.

Per saber – ne més:

• Biografia de Jean – Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/lamarck.htm

El Vostok 1

“Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm”.

Yuri Gagarin, cosmonauta rus.

El Vostok 1 va ser el primer coet espacial del Programa Vostok (programa espacial tripulat soviètic) i la primera missió espacial tripulada del programa espacial soviètic. Amb el vol d’aquest coet, el cosmonauta Yuri Gagarin va ser el primer ésser humà en sortir a l’espai exterior.

L’enlairament d’aquesta nau fou el 12 d’Abril de 1961 des del Cosmòdrom de Baikonur.

El sistema propulsor del coet (com el de tots els coets) contava d’un motor en el qual s’allotjaven els tancs de carburant líquid, que en aquest cas eren de querosè i oxigen líquid. En els laterals de la part inferior del coet es trobaven els propulsors de carburant sòlid, utilitzats en la primera fase d’enlairament del coet. Un cop consumit el carburant, els propulsors, es desenganxaven del cos del coet i, al entrar en contacte amb les capes més altes de l’atmosfera terrestre, s’incendiaven.

A la segona i tercera fases del coet succeïa exactament el mateix, un cop la nau ja havia entrat en orbita i la càpsula tripulada ja havia arribat a la velocitat necessària i a l’altura desitjada (315 km).

El vol va ser totalment automàtic, ja que el panel de control estava bloquejat (per polítiques internes de la URSS), tot i que Gagarin disposava d’un sobre tancat amb el codi numèric per activar el panel de control en cas de necessitat extrema.

A dins de la càpsula del Vostok 1, el cosmonauta Yuri Gagarin va completar una orbita terrestre. Les paraules de Gagarin des de l’espai van ser: “Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm” i, també, la famosa frase: “La Terra és blava!” que t’han d’impacte ecològic ha aportat. Desprès, la càpsula, va entrar a l’atmosfera terrestre i va aterrar per mitjà d’un paracaigudes.

Així va ser com l’ésser humà va sortir a l’espai.

Per saber – ne més:

• Llibre: La Aventura Espacial, un libro despplegable. Autor: Anton Radevsky. Editorial: Könemann.
• Sèrie documental La Carrera Espacial (Space Race) de la BBC.

Henrietta Leavitt

“Equipat amb els seus cinc sentits, l'home explora l'Univers que l'envolta i a aquesta aventura l'anomena Ciència".

Edwin Hubble, astrònom

Henrietta Swan Leavitt (1868 – 1921) va ser una astrònoma americana que va descobrir que la lluentor de les estrelles depenia de la intensitat de la llum i de la distància. A partir dels seus estudis es van poder determinar les distàncies d’objectes molt llunyans, com ara, les galàxies.

Nascuda a Lancaster (Massachusets) va realitzar els seus estudis al Radcliffe College a la edat de 24 anys. Un anys més tard va entrar a treballar com a treballadora voluntària, de calculadora, a l’Observatori del Harvard College.

Treballava per a l’astrònom Edward Charles Pickering com tantes altres dones feien a l’Observatori del Harvard College.

Va haver de treballar de calculadora perquè, l’any 1892, l’Astronomia encara era considerada una ciència d’homes, i se li pagava el que vindrien a ser uns vuit euros la hora.

No obstant aquesta dificultat Henrietta va realitzar grans descobriments en Astronomia. Duent a terme l’estudi de les plaques fotogràfiques que analitzava (ja que aquesta era part de la feina de les “calculadores”) va observar cert patró repetit en el comportament de les Cefeides (unes estrelles variables).

L’any 1912 va publicar un article titulat Períodes de 25 estrelles variables en el petit núvol de Magallanes on s’explicava que, segons les dades que havia estudiat, les estrelles del Núvol de Magallanes emetien una llum intermitent i tenien major lluminositat quan més gran era el seu període, la qual cosa semblava succeir d’una manera força predictible.

A partir d’aquest article es va poder calcular la distància entre les Cefeides: existia, per fi, una manera força precisa de mesurar la distància entre estrelles molt llunyanes.

L’astrònom Edwin Hubble va utilitzar el treball de Leavitt per als seus estudis i poder afirmar l’any 1924 que l’Univers no estava format només per la nostra galàxia, la Via Làctia, sinó per moltes galàxies molt llunyanes. A partir d’aquest fet, es va poder treballar en l’estudi de la mida de l’Univers i en el de l’expansió d’aquest.

Va morir de càncer l’any 1921, als 53 anys. Desprès de la seva mort, el matemàtic Gösta Mittag – Leffler va proposar – la per al Premi Nobel, però no se li va atorgar perquè el Premi Nobel només es concedeix en vida.

Per saber – ne més:

• Llibre: Una breu història de gairebé tot. Autor: Bill Bryson. Editorial: RBA
• Llibre: Antes de Hubble, Miss Leavitt. Autor: George Johnson. Editorial: ???
• Pàgina web (en anglès) sobre dones que s’han dedicat a l’Astronomia: http://www.womanastronomer.com/hleavitt.htm

Neil Armstrong

“Un petit pas per a un home, però un gran pas per a la humanitat”.

Neil Armstrong

Neil Armstrong va néixer a Wapakoneta, Ohio (USA), el 5 d’Agost de 1930.

Va desenvolupar un gran interès i afició per volar des de ben petit: amb sis anys va fer un vol que el va enamorar en un aeroplà Ford Tri – Motor. Fet que va provocar que, a la edat de 15 anys, comences classes de vol que es pagava realitzant feines bàsiques en tallers mecànics d’aeronàutica.

Amb 17 anys va rebre la llicencia de vol y va començar els estudis universitaris d’Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Purdue, becat per la Marina dels Estats Units d’Amèrica.

L’any 1949 va ser cridat per la Marina per a complir el servei militar, i l’any 1950 va participar en la Guerra de Corea on va volar en un total de 78 missions militars.

Acabada la guerra, l’any 1952, va entrar a formar part del Comitè Consultiu Nacional (NACA) on va treballar durant 17 anys com a enginyer, pilot de proves, astronauta i administrador. La seva valia va ser decisiva per a seleccionar – lo per a mantenir la feina en el traspàs de la NACA a NASA.

L’any 1962 se’l va seleccionar com a un dels nou astronautes de la NASA de la segona classe per a ser escollits. Va rebre un dur entrenament durant els següents quatre anys.

El 16 de Març de 1966 va volar en la seva primera missió espacial: com a comandant del Gemini 8.

El 16 de Juliol de 1969 Armstrong es va enlairar, com a comandant de la missió Apollo 11, el seu famós viatge a la Lluna junt amb Michael Collins i Edwin “Buzz” Aldrin.

La missió Apollo 11 va ser un èxit total i Armstrong va ser el primer ésser humà en trepitjar la superfície lunar: “És un petit pas per a un home, però un gran pas per a la humanitat” varen ser les seves paraules en posar el peu sobre el satèl·lit terrestre.

Armstrong es va caracteritzar per ser sempre el més discret dels tripulants de l’Apollo 11, concedia poques entrevistes i va intentar portar una vida tranquil·la a la seva granja d’Ohio i impartint classes d’enginyeria a la universitat.

Desprès de l’Apollo 11 va continuar la seva feina a la NASA, on val la pena destacar la seva intervenció en la Comissió Rogers per a investigar, estudiar i descobrir els motius del terrible i dramàtic accident del transbordador Challenger.

Neil Armstrong va morir el passat 25 d’Agost de 2012, 20 dies desprès d’haver complert els 82 anys, desprès de les complicacions d’una intervenció quirúrgica de bypass. Desprès de la seva defunció, la seva família va dir: “Per a honorar a en Neil, tenim una simple sol·licitud: honorar el seu exemple de servei, compliment i modèstia, i la propera vegada que caminin fora en una nit clara i vegin la Lluna somrient, creiem que en Neil els guinyarà l’ull”.

Neil Armstrong (1930 – 2012) descansa entre les estrelles.

Per saber – ne més:

• Llibre: Espacio. Autor: James A. Michener. Editorial: Plaza&Janes.
• Llibre: La Aventura Espacial, un libro desplegable. Autor: Anton Radevsky. Editorial: Könemann.
• Pàgina web sobre la missió Apollo 11 on s’explica amb detall i pas a pas com es va realitzar aquesta: http://wechoosethemoon.org/
• Breu vídeo d’homenatge a Neil Armstrong (en castellà): http://www.youtube.com/watch?v=lXP5Q_F7QZI&feature=plcp

Per què quan fem exercici físic sentim calor al cos?

Breu article sobre el cos humà per a commemorar les Olimpíades 2012.

El cos humà és una vertadera màquina de transformació d’energia. Les activitats que tenen lloc en el nostre organisme es realitzen transformant l’energia química dels aliments en altres manifestacions energètiques. 

Una d’aquestes manifestacions és l’energia dinàmica que es desenvolupa en els nostres músculs.

Quan fem exercici muscular es desprèn energia en forma de calor (energia tèrmica) i si l’esforç muscular és exagerat, el despreniment de calor també ho és.

A aquest fet es deu que ens sentim acalorats desprès de realitzar una activitat física intensa (un partit de futbol, una cursa, etc).

Fent exercici físic suem, la suor compleix, entre d’altres, la funció de regular la temperatura corporal: el suor (fred) absorbeix energia tèrmica del cos (calent) en forma de calor.

Born to Run: atletisme prehistòric

Per a celebrar el tancament de les Olimpíades 2012 un breu article sobre els grans corredors de la prehistòria.

Els ornitòpters eren dinosaures amb unes potes semblants a les de les aus actuals, eren uns corredors excel·lents.

Rèplica en miniatura de d’iguanodont, el hipsilofodón era un dinosaure dels catalogats com a “dents llargues i estirades” que vivia a Europa. Mesurava poc més de 2 metres de longitud i dempeus sobre les potes del darrere era poc més alt que un home adult. Gràcies a un esquelet molt lleuger i a les seves llargues potes rematades en afilades urpes, el hipsilofodón pot fugir a tota velocitat quan es veu atacat.

Aquest dinosaure era un gran corredor de la prehistòria, i es mereix, clarament, la cita en aquesta llista d’atletes prehistòrics.

L' heterodontosaure era un petit dinosaure corredor que no mesurava gaire més d’1,20 metres de longitud. La cosa extraordinària respecte a aquest dinosaure eren les seves dents: les davanteres tenien fils com els nostres incisius, perfectes per a tallar els vegetals més durs (nosaltres els emprem com a incisius i tallem enciam i altres vegetals d’aquest tipus). A darrere tenia enormes ullals semblants als canins que utilitzem per a esgarrar l’aliment.

Abans d’empassar – se el menjar, l’heterodontosaure, el mastegava amb unes enormes dents posteriors que actuaven de molars.

Aquest rèptil es mereix, clarament,  la classificació de “rèptil de dents variats”!

D’altra banda, tenim a un cosinet africà anomenat lesotosaure (trobat a Lesotho). Es tracta d’un dels dinosaures bípedes més antics. Va viure durant el Juràssic a les regions més càlides d’Àfrica.

Poc més gran que un gos, tenia el morro força curt i punxegut amb una forma de bec, farcit de dents petits i fins que li permetien arrencar les plantes, però no masticar – les abans d’empassar – se – les.

El darrer atleta d’aquesta llista és el scutelosaure, descobert recentment a Estats Units. Es tracta d’un dinosaure amb una cua molt desenvolupada i unes potes davanteres més llargues que les de la majoria de dinosaures bípedes, gràcies a aquest fet, a vegades, es desplaçava a quatre potes. Tenia una pell curiosa que recordava a la pell dels cocodrils: una cuirassa d’escates recoberta de plaques òssies.

Els ornitòpters eren una família de dinosaures veloços que van demostrar una perfecta adaptació al medi, combinant un esquelet lleuger amb uns músculs potents a les cames. A més, les seves dentadures eren perfectes per menjar vegetals.

Totes aquestes combinacions van donar a una família de dinosaures atletes que va acabar esdevenint el que ara coneixem com a aus.