Stanley Kubrick, per a fer la seva famosa pel·lícula 2001: Una Odissea a l’Espai va buscar assessorament científic. Un clar
exemple d’aquest fet el podem trobar en que les explosions a l’espai exterior no sonen (ja que el so és una ona mecànica
que necessita un medi material, com l’aire, per transmetre’s i a l’espai
exterior tenim el buit).
Malauradament, en la història del cinema, predominen els directors que no
han tingut en compte les Lleis de la Física. Vegem les pitjors (i més
habituals) pífies científiques del món del cinema:
Explosions a l’espai
A les pel·lícules de ciència ficció es dispara sense parar i se senten
explosions contínuament (com passa amb Star
Wars i Star Trek entre d’altres).
Però en realitat l’espai és buit i no se senten sorolls (ni cap mena de so). A diferència
de la llum, el so necessita un medi de transport.
Tampoc el sacseig d’una nau espacial quan explota un planeta proper (com el
cas d’Alderaan a Star Wars) són
reals, ja que les ones de xoc també
necessiten d’un medi per a propagar – se.
Uaaatlaaa! Raigs làser!
Quan es lliuren batalles futurístiques, els guerrers fan servir armes
làser. O quan els lladres professionals volen atracar un banc, hi ha un
sofisticat sistema de seguretat làser.
Aquests raigs làser no s’haurien de veure a la pantalla, ja que la única
manera de veure’ls és quan aquests xoquen amb partícules de pols, com ara fum.
La superbala
A la majoria de pel·lícules d’acció, quan un personatge rep un dispar sol
sortir volant pels aires (es cau d’un balcó, surt disparat per un passadís o
trenca un aparador). No obstant, això contradiu la Tercera Llei de Newton o Principi d’acció – reacció: amb tota acció succeeix una reacció igual i
contraria. L’impacte de la bala que rep la víctima no és més fort que el
retorcés que experimenta l’individu que dispara l’arma, i mai he vist a James Bond caure de cul a terra o
sortir volant pels aires desprès d’abatre a un enemic.
PLOP! I Joe cau al terra
Els dispars amb una arma de foc fan molt de soroll, això es deu a que en un
dispar hi intervenen tres fonts diferents de so: la ignició de la càrrega
explosiva (bala), l’aire comprimit que surt del canó de l’arma i la detonació
del projectil quan trenca la barrera del
so.
Per evitar fer soroll i alertar als enemics, a les pel·lícules, l’individu
que dispara sol fer servir un silenciador que amorteix el so. Ara bé, els
silenciadors només poden amortir el soroll que fa l’aire comprimit que surt del
canó de l’arma, i el causat per les altres dues fonts de soroll.
La finalitat del l’amortidor no és la d’ocultar el crim, sinó la de protegir les orelles de l’assassí!
Cotxes que exploten
En qualsevol pel·lícula d’acció sempre apareix una persecució de cotxes per
mig d’una carretera amb moltes corbes. Un clàssic és que el cotxe dels dolents
(o un dels seus cotxes) surti de la carretera i caigui per una terrorífica
pendent: el cotxe s’inflama i explota formant una bola de foc amb olor a gàngster
socarrimat. En realitat, és molt poc probable que s’inflami, i a més un cotxe
en flames no explota!!
Cigarrets i benzina
Seguint amb el tòpic de persecucions de cotxes podem trobar un altre “accident”
clàssic: el cotxe perd benzina i algú deixa caure un cigarret encès provocant
una terrible explosió. Aquesta és més una qüestió de Química que de Física però,
en realitat, és molt difícil encendre una bassa de benzina, i encara menys amb
la brasa d’un cigarret.
No hay comentarios:
Publicar un comentario